Per Almena Feminista
En una de les rutes migratòries més transitades del sud de Mèxic, els obstacles educatius i laborals continuen vulnerant greument els drets i oportunitats de les famílies en mobilitat. Des d’Almena Cooperativa Feminista traslladem la realitat chiapaneca a Catalunya amb l’objectiu de comparar dos territoris que, tot i ser llunyans, presenten alguns patrons en comú.
En el marc del projecte Acollides Feministes – Transformem juntes, Almena Feminista va poder viatjar un any més a Chiapas per continuar coneixent de primera mà la feina de les companyes a la frontera Mèxic – Guatemala. Acompanyades de l’equip de Formació i Capacitat (FOCA), Almena va poder participar en la taula temàtica Accés a l’Educació, Infàncies i Adolescències en Situació de Mobilitat Humana juntament amb institucions, xarxes i organitzacions que van compartir reflexions i experiències sobre els reptes i avenços per garantir el dret a l’educació de nenes, nens i adolescents en mobilitat. Alhora, i impulsada per FOCA, Almena també va participar en la taula Drets Laborals per a les Dones en Mobilitat en coordinació amb La Fundació Panamericana per al Desenvolupament (PADF) de Mèxic i amb l’assistència i participació de diferents organitzacions de la societat civil, institucions del govern mexicà, així com empreses i agències internacionals. Tota la informació aquí presentada és resultat dels aprenentatges compartits en els espais esmentats durant l’estada a Chiapas, així com d’anys d’aliances feministes Sud – Nord Global en el marc d’Acollides Feministes.
Ningú no hauria de sorprendre’s en sentir o llegir que l’escolarització és un dret per a totes les infàncies. Així ho assenyala la Convenció sobre els Drets del Nen (CDN, 1989) o la Convenció Internacional sobre la Protecció dels Drets de Tots els Treballadors Migratoris i de les seves Famílies (1990), entre altres tractats internacionals.
Per a Chiapas, l’estat mexicà amb percentatge més alt de població en situació de pobresa, aquesta premissa no és tan evident. Tot i el que indica la Constitució Política dels Estats Units Mexicans en el seu tercer article, juntament amb el primer article de la Llei General d’Educació, moltes nenes i nens en mobilitat no compten amb la possibilitat d’accés a una escola pública. D’una banda, de vegades, aquests infants no tenen ni acta de naixement ni identificació, la qual cosa representa una barrera gairebé infranquejable per a la seva escolarització. En el millor dels casos, algunes són admeses com a oients perquè puguin seguir les classes de forma residual. En el pitjor, la por a una possible deportació fa que moltes famílies decideixin no desplaçar-se per efectuar els tràmits necessaris, vulnerant així aquest dret educatiu per a les seves filles i fills.
La por a una deportació fa que moltes famílies decideixin no desplaçar-se per efectuar els tràmits necessaris, vulnerant així aquest dret educatiu per a les seves filles i fills.
Les barreres lingüístiques representen un altre impediment significatiu per a l’equitat en els processos educatius. Tot i que moltes nenes i nens que arriben a Chiapas sí que parlen castellà, existeixen grups per als quals la llengua esdevé una barrera immediata, com passa amb part de la població haitiana. Segons organitzacions i activistes locals, en diferents moments dels últims anys s’ha comptabilitzat la presència d’entre 18.000 i 35.000 persones haitianes concentrades principalment a Tapachula, a l’espera de tràmits migratoris o rutes segures per continuar el seu viatge. Un informe de 2023, per exemple, assenyalava que al voltant de 18.000 persones haitianes romania aturada en aquesta ciutat fronterera. Tot i ser aproximades, aquestes xifres permeten dimensionar la pressió que viuen els territoris del sud de Mèxic i les múltiples barreres que afronten les famílies migrades en la seva vida quotidiana. A la manca de coneixement de les llengües originàries de Mèxic per part del professorat, se suma el desconeixement de llengües parlades per la població migrada. Aquesta bretxa lingüística agreuja les dificultats d’accés, permanència i participació plena en el sistema educatiu per part de les infàncies en mobilitat.
En paraules de Formación y Capacitación (FOCA), organització feminista chiapaneca que acompanya dones i infàncies en mobilitat en el seu procés d’apoderament, defensa i exigibilitat de drets, també existeix una dificultat en l’homologació d’estudis, així com en el reconeixement de recorreguts escolars fets en altres territoris: «Els calendaris escolars diferents segons els països compliquen aquesta falta d’homologació. Tot i que a Mèxic haurien d’acceptar escolaritzacions tardanes en estudiants, això a la pràctica no sempre s’aplica». Si alguna cosa va quedar clara després de la taula temàtica celebrada a Comitán de Domínguez és que s’està vulnerant el dret universal de prioritzar l’interès superior de les persones menors d’edat, especialment el seu accés al sistema educatiu obligatori.
S’està vulnerant el dret universal de prioritzar l’interès superior de les persones menors d’edat, especialment el seu accés al sistema educatiu obligatori.
Catalunya, a la cua en beques educatives
La realitat de Chiapas, en alguns punts, no està tan llunyana de certs procediments que també es poden trobar al sistema educatiu a Catalunya, en el qual es permet l’escolarització de l’alumnat fora del període ordinari de preinscripció (el que es coneix com a «matrícula viva»). Segons dades de 2023 de la Fundació Bofill, el 31% de l’alumnat català que s’ha escolaritzat amb aquesta matrícula ha pogut ser assignat a centres escolars segregats, és a dir, a aquelles escoles que presenten, ja d’entrada, una concentració desproporcionada de persones en situació de vulnerabilitat respecte al conjunt del municipi o zona educativa.
No són els únics paral·lelismes que trobem entre el sistema educatiu chiapanec i el català. A Catalunya, tot i que l’educació pública és gratuïta, hi ha serveis imprescindibles per a una educació de qualitat que comporten despeses inassumibles per a moltes famílies. És el cas del menjador, les activitats extraescolars, les sortides educatives o les «colònies», activitats fora de l’aula que fomenten tant l’aprenentatge directe com la convivència i l’educació ambiental.
Continuant amb el conjunt de dades reportades des de la Fundació Bofill, actualment el sistema educatiu català deixa sense opció a beca un50% de l’alumnat amb pocs recursos tot i disposar d’un sistema de beques públiques. En concret, aquesta comunitat autònoma se situa en sisè lloc a la cua dels països amb menys inversió en beques educatives a escala europea. I, si ens fixem en les beques menjador, el resultat continua sent el mateix: 87.000 alumnes que viuen sota el llindar de la pobresa no reben aquesta beca, la qual cosa significa que, per a desenes de milers de nenes i nens, garantir un àpat complet i saludable cada dia depèn de la situació econòmica de la seva família, i no del seu dret humà bàsic a l’alimentació (Fundació Bofill, 2025).
Catalunya se situa en sisè lloc a la cua dels països amb menys inversió en beques educatives a nivell europeu.
La segregació escolar també ens porta a construir punts en comú entre ambdós sistemes. En territori català, al curs 2024 – 2025, la proporció de població estrangera a les escoles públiques va ser d’aproximadament el 20%, mentre que als centres privats no va arribar al 17% (p.13 informe, GESOP). Això fa que les nenes i nens migrants es concentrin en determinades escoles, sovint més perifèriques o en barris més humils, i que es consideren menys prestigioses o de pitjors resultats escolars. Problema que s’agreuja amb la manca de mirada intercultural en els programes formatius i en les metodologies emprades, més enllà d’iniciatives puntuals d’alguns centres escolars, però no com a política transversal i global, sent això un clar risc de pràctiques discriminatòries i racistes.
Com es va dir durant la taula: «Els processos migratoris poden comportar tant traumes com violències». És fonamental desenvolupar un acompanyament emocional a l’alumnat migrant amb l’objectiu d’evitar el seu abandonament escolar abans d’arribar als nivells d’estudi superiors. Per ara, les dades ens indiquen que el sistema educatiu català continua lluny de l’objectiu europeu de màxim un 9% d’Abandonament Escolar Prematur (Fundació Bofill, 2025). A més, segons dades de l’Idescat, el 2024 a Catalunya l’abandonament prematur dels estudis per part de la població estrangera fora de la Unió Europea era del 34,2%, mentre que en el cas de la població amb nacionalitat espanyola aquest no arribava al 10,1%.
«Els processos migratoris poden comportar tant traumes com violències».
Tot i les diferències geogràfiques, històriques i administratives entre Chiapas i Catalunya, les realitats educatives d’ambdós territoris mostren com les desigualtats estructurals es reprodueixen amb patrons similars: obstacles administratius que frenen l’accés, barreres lingüístiques que dificulten la participació, manca de perspectiva feminista i intercultural transversal i sistemes de suport econòmics i emocionals insuficients que expulsen de facto aquells que més necessiten protecció. A això s’hi sumen les limitacions pròpies dels sistemes educatius, amb ràtios d’alumnat molt altes, recursos escassos, manca de personal, carències materials i condicions laborals extremadament precàries per al professorat. Aquest panorama fa encara més difícil garantir una resposta educativa adequada a les necessitats reals de l’alumnat i assegurar la qualitat a la qual totes les nenes i nens tenen dret. Tot i això, aquestes barreres no afecten només les infàncies. Darrere de cada nena o nen que no pot accedir a una escola hi ha, gairebé sempre, una família que s’enfronta a un entramat igual de complex d’exclusions laborals, tràmits interminables i violències institucionals que limiten la seva autonomia econòmica i el seu projecte de vida. En el cas de les famílies en mobilitat, ens trobem amb dones que crien soles les seves filles i fills. És en aquest encreuament —entre educació i treball, entre cures i supervivència— on es fa evident que els drets vulnerats a les criatures són inseparables de les condicions que afronten les seves famílies i, especialment, les mares migrades. I és precisament aquí on convé posar ara el focus.
És en aquest encreuament —entre educació i treball— on es fa evident que els drets vulnerats a les criatures són inseparables de les condicions que afronten les seves famílies i, especialment, les mares migrades.
De l’educatiu al laboral
Si per a la infància migrant l’accés a l’educació està ple d’obstacles, per a les seves mares el camí cap a un treball digne és igual o més restrictiu. A Chiapas, la precarietat estructural del mercat laboral —marcada per la manca de drets laborals i l’absència de mecanismes de protecció social— es troba amb les barreres legals i administratives que afronten les dones en mobilitat. Moltes arriben sense documentació regularitzada, sense permisos de treball o atrapades en tràmits migratoris interminables que els impedeixen sostenir-se econòmicament i, alhora, garantir el benestar dels seus fills i filles. A aquesta realitat també se sumen les càrregues de cures no remunerades i la violència institucional que travessa tota la seva experiència de recerca laboral.
El mercat laboral al Mèxic es caracteritza per ser majoritàriament informal. L’oferta de treball formal és encara més escassa per a les persones migrants, en general, i per a les dones, en particular. A aquesta casuística se li sumen les barreres legals per a la contractació de persones en situació administrativa irregular, a les quals cal afegir un desconeixement per part de les empreses sobre la documentació necessària per contractar persones migrants i/o demandants de protecció internacional. Sense oblidar les condicions laborals marcades per la precarietat i l’explotació, especialment per a les dones migrants, que solen accedir a treballs amb salaris més baixos, jornades llargues i horaris poc compatibles amb les responsabilitats de cura.
Les barreres idiomàtiques, presents tant a Chiapas com a Catalunya, limiten encara més les seves possibilitats d’inserció laboral i augmenten la seva dependència econòmica. A aquestes dificultats se suma la discriminació per origen, el racisme quotidià i el sexisme que travessen les seves experiències als centres de treball. És important incorporar una mirada de gènere i intercultural dins les empreses perquè les dones estrangeres no només accedeixin a un treball, sinó que puguin romandre-hi en condicions dignes i en un espai lliure de violències masclistes.
Un àmbit especialment afectat per aquesta lògica és el de les cures, on moltes dones migrants treballen en la informalitat, sense contractes, sense seguretat social, sense drets garantits i amb una forta invisibilització. A això se suma la càrrega de cures de la seva pròpia família, situació encara més complexa en el cas de dones que han migrat amb fills i filles.
A més, hi ha dificultats per conciliar, ja que l’accés a serveis escolars o de cura infantil sol estar condicionat per la documentació migratòria o per costos inaccessibles. En un context on les xarxes de suport són fràgils o inexistents, les dones assumeixen soles la responsabilitat de les cures: atendre persones dependents al país d’origen, acompanyar infants durant el trànsit i sostenir cures a la destinació, tot això mentre intenten inserir-se en un mercat laboral precaritzat. I és que, encara que Mèxic avança en la construcció d’un Sistema Nacional de Cures —ja operatiu a Ciutat de Mèxic mitjançant iniciatives com les Utopies (centres comunitaris integrals)— és fonamental que la situació administrativa de les dones migrants deixi de ser un filtre d’exclusió en l’accés a serveis bàsics.
És fonamental que la situació administrativa de les dones migrants deixi de ser un filtre d’exclusió en l’accés a serveis bàsics.
Les dones migrants s’enfronten a obstacles pràctics que dificulten tant l’accés com la permanència en el treball. Un dels més recurrents és la impossibilitat d’obrir un compte bancari, requisit bàsic per rebre els pagaments de la nòmina o formalitzar un contracte laboral. Aquest punt es va remarcar molt en la taula temàtica, ja que és un requisit administratiu que, en la pràctica, impedeix rebre una nòmina i, per tant, accedir a un treball. L’Institut Nacional de Migració (INM) reconeix que no existeixen estudis recents sobre l’impacte socioeconòmic de la migració a Mèxic, fet que invisibilitza les aportacions de la població migrada en el mercat laboral i en el creixement econòmic.
L’Institut Nacional de Migració (INM) reconeix que no existeixen estudis recents sobre l’impacte socioeconòmic de la migració a Mèxic.
Les condicions laborals també es veuen afectades per problemes de salut física i mental derivats del propi procés migratori, de la violència institucional i de la manca d’accés a serveis sanitaris de qualitat. Per a les dones trans migrants, aquestes barreres s’intensifiquen encara més a causa de l’estigma específic que combina transfòbia, racisme i discriminació per origen. A això se suma el risc de tràfic amb finalitats d’explotació sexual i laboral, un delicte que es nodreix de la vulnerabilitat migratòria i que lucra el crim organitzat a través de l’explotació de les dones. En aquest escenari, denunciar pot implicar un alt risc de deportació, fet que deixa moltes dones atrapades entre la violència, la precarietat i la por. En paral·lel, l’explotació laboral infantil apareix com un fenomen transversal que colpeja moltes famílies en mobilitat, empenyent nenes i nens a treballar en condicions d’extrema vulnerabilitat.
Finalment, la manca d’homologació i reconeixement de títols professionals, tant a Chiapas com a Catalunya, obliga moltes dones —incloses professionals qualificades— a ocupar treballs molt per sota de la seva formació.
Catalunya, les desigualtats laborals s’agreugen per a les dones migrades
Igual que en l’àmbit educatiu, una comparativa amb Catalunya torna a ser possible si atenem la realitat de les dones migrades en l’accés al mercat laboral, especialment a un treball digne i que sigui en condicions òptimes.
Segons dades de l’Institut Català de les Dones, a partir de l’Enquesta anual d’estructura salarial, existeix una clara desavantatge salarial de les dones migrades. L’any 2022, les dones procedents de la resta del món van percebre un salari brut anual de 20.734 euros, 5.500 euros menys que les dones de nacionalitat espanyola (26.293 euros), fet que posa de manifest una bretxa associada a la nacionalitat o l’origen que se suma a la desigualtat de gènere. A més, dins del mateix col·lectiu migrant persisteix una bretxa salarial de gènere propera al 20%, ja que els homes migrants arriben als 25.745 euros anuals. Aquestes dades reflecteixen una doble penalització per a les dones migrants que les situa en una posició de major vulnerabilitat econòmica i evidencia la necessitat de polítiques específiques per combatre la desigualtat salarial i la precarietat laboral que les afecta de manera desproporcionada. Cal assenyalar que aquestes xifres es basen únicament en dades oficials i no recullen la situació de moltes dones migrants que treballen en l’economia informal, sovint en condicions de major precarietat, invisibilitat i manca de protecció laboral. I és que, tot i que prop del 48% de la població estrangera resident a Catalunya són dones (Idescat), la seva presència laboral es concentra en feines de baixa qualificació i alta precarietat, molt per sobre d’altres grups, i lluny dels llocs més ben remunerats o estables. Igual que en el cas de Mèxic, el treball informal és una de les poques opcions per a les dones migrades a Catalunya, ja que la Llei d’Estrangeria (Llei orgànica 4/2000) les aboca a una irregularitat administrativa d’almenys dos anys.
El treball de la llar i de les cures és el principal sector en què les dones migrades aconsegueixen trobar feina, especialment com a internes, fins que poden regularitzar la seva situació administrativa. Aquest sector és un dels més precaritzats del mercat laboral, invisibilitzat i sovint travessat per violències sexuals i abusos de poder. Ho reflecteix molt bé l’informe ‘Una violència oculta: assetjament sexual a dones migrades treballadores de la llar i les cures’: «Em deia: si no tens relacions amb mi, no tens la feina. Jo no tenia papers, no coneixia ningú i tenia fills que necessitaven menjar», explica un testimoni. I un altre afegeix: «Em violava. I l’endemà havia de continuar treballant, sense haver dormit». L’assetjament sexual a dones migrants treballadores de la llar i de les cures és una de les formes de violència masclista més oculta i invisibilitzada de la nostra societat.
L’assetjament sexual a dones migrants treballadores de la llar i de les cures és una de les formes de violència masclista més oculta i invisibilitzada de la nostra societat.
A Barcelona, el 70,1% dels contractes per a dones estrangeres el 2023 van correspondre a sectors com l’hostaleria, el comerç i les ocupacions elementals, mentre que més de la meitat dels contractes formalitzats per al treball domèstic van ser signats per dones estrangeres, un clar reflex de la triple discriminació per classe, gènere i origen. Aquestes xifres coincideixen amb dades més àmplies que mostren que les treballadores migrants a Espanya tenen taxes d’ocupació més baixes que els homes estrangers i condicions laborals més precàries, amb contractes temporals o fins i tot sense la formalitat adequada. Com assenyala l’informe europeu ‘Integració de la població estrangera en el mercat laboral espanyol’, «les dones estrangeres afronten un doble desavantatge en el mercat laboral» a causa de la seva major vulnerabilitat i menor accés a feines estables. Aquest contrast no només revela desigualtats profundes, sinó que exigeix polítiques públiques que reconeguin i abordin les barreres estructurals que impedeixen a les dones migrades accedir a un treball digne.
Al llarg d’ambdós territoris, les desigualtats no s’expliquen només per la manca de polítiques adequades, sinó per sistemes que reprodueixen exclusions històriques i sostenen jerarquies. Tant a Chiapas com a Catalunya, les dones i les infàncies migrants afronten obstacles que s’entrellacen: documentació inaccessible, feines precaritzades, barreres lingüístiques, cures invisibilitzades, discriminació i violències múltiples. Tanmateix, també hi trobem comunitats, organitzacions feministes i xarxes de suport que resisteixen aquestes lògiques, acompanyen processos d’empoderament i defensen drets allà on l’Estat no arriba. Reconèixer les seves aportacions i escoltar les seves vivències i experiències és el primer pas per avançar cap a territoris més justos, on migrar no signifiqui renunciar a l’educació, a la seguretat o a un projecte de vida digne. Perquè garantir drets a la frontera —i a qualsevol lloc— és una responsabilitat col·lectiva i urgent.
