Parlem amb Jazmín. Té 45 anys i ve de Veneçuela, país en el qual ha treballat com a docent des de fa anys. Coincidim amb ella durant la nostra estada a Chiapas (Mèxic). En concret, Jazmín es troba a la ciutat mexicana de Tuxtla Gutiérrez tractant d’obrir-se portes en el món laboral amb l’objectiu de projectar-se cap a una nova vida, un nou futur. La seva història, com la de moltes dones migrants, passa per no poder tornar al seu país de origen per raons polítiques. Ens ho explica ella mateixa:
Jazmín, gràcies per compartir la teva història perquè aquesta realitat no quedi silenciada. Parla’ns de la teva experiència migratòria.
El recorregut migratori és fort. He passat per fins a vuit països, comptant la Selva del Darien que, sens dubte, ha estat el més dur. Per sort, sento que compta amb la benedicció de Déu perquè no em passi gens dolent.
En cada país que he estat m’he vist obligada a quedar-me una temporada treballant, generant ingressos perquè el viatge no se’m fes tan incòmode. En total, ha estat una travessia que ha durat cinc mesos.
Per quin motiu estàs ara a Tuxtla Gutiérrez?
Jo venia documentada sobre en quin país quedar-me, en quins territoris demanar refugi, etc. A Mèxic he tingut, fins al moment, bones experiències. La recepció a Tuxtla ha estat bona malgrat els alts i baixos, especialment a la Casa de Dia.
Moltes dones ens diuen que aquestes casetes són un alleujament en la travessia. Com vas arribar a saber d’elles?
Em vaig assabentar gràcies a una emigrant hondurenya que està assistint a la caseta de Tuxtla. Li vaig comentar que havia anat a Migració, li vaig parlar de la meva situació personal i ella em va recomanar anar a la caseta. La rebuda en arribar, els primers dies, la recordo com estar en família. L’acompanyament legal ha estat excel·lent.
Vas rebre acompanyament legal, llavors?
Sí, i no sols això. A les casetes et fan un acompanyament que t’obre les portes a la ciutat. Fan que sentis que et pots exercir aquí, que et pots quedar. M’han fet sentir aquesta seguretat tenint en compte que una ve una miqueta esvaïda, amb depressió. No podré ser docent en una escola, perquè per a això necessitaria els estudis de Mèxic, però em sento capaç d’exercir-me en qualsevol altra ocupació digna. De fet, em sento capaç de fins a poder triar quina ocupació digna fer. Ara com ara, em trobo treballant com a cambrera amb l’esperança de trobar una alternativa encara millor en un futur…
T’imagines col·laborant amb la Casa de Dia?
Clar que sí. M’agradaria, en un temps mitjà o a llarg termini, quan estiguem compenetrades, col·laborar amb la casa. L’èxode de la migració durarà moltíssim temps més, així que m’encantaria ser portaveu, estar present, posar el meu granet de sorra, ser un enllaç perquè més dones arribin aquí, treballin, es faci l’acompanyament i després decideixin volar amb les seves pròpies ales, perquè creixin com a persones. Que no es quedin amb la mentalitat d’esclavitzar-se, perquè és això el que hi ha allà, una esclavitud.
Imaginem que cada persona té la seva pròpia història de migració…
Sí, hi ha molts contratemps en el camí, que no els hagi trobat jo no significa que no existeixin. No els vull nomenar perquè són delicats, però sí que es pateix molt, moltíssim. Parlem, per exemple, de quantes infàncies són deportades després d’haver avançat de país en país… No es respecten els seus drets humans. On queda la humanitat?
Conec persones que han caminat per territori mexicà, des de Tapachula, i quan ja estaven arribant a Ciutat de Mèxic les han enviat de tornada. Es necessita una mica d’empatia d’Immigració en aquest aspecte. Mentre la persona no estigui delinquint se li ha de deixar avançar i orientar-la perquè sàpiga que en el seu país també es pot quedar, que en el seu país hi ha oportunitats, que no solament n’hi ha allà en el nord. Que cada vegada que creuin a Tapachula vegin que estan arribant a un país amigable, que les rebrà, no que és opressor. Això, solament.
